Tiempo de lectura: 5 min

 

Viatge al cor de la TV, adeu À Punt Directe

 

 

“Pi, pi” el so ix del meu telèfon, és un Whatsapp, mire la pantalla i el meu cor s’encongeix de sobte “À Punt Directe, cancel·lat” resava el titular de la notícia. Abans de començar a llegir-la per la meua ment van passar com una pel·lícula tots els rostres que he vist en pantalla i en el plató durant els dos últims dos anys i mig.

 

 

 

Una notícia trista, molt trista, no sols com a teleespectadora, sinó a nivell personal.

 

Amb esta cancel·lació desapareixen no sols alguns dels rostres més iconogràfics de la Radiotelevisió Valenciana si no un espai que recorria de nord a sud els pobles de la Comunitat Valenciana, la seua gent, les seues festes… i les seues inquietuds, deixant espai i molt a l’humor, eixe tan nostre, sense deixar d’obrir una xicoteta finestra a l’exterior, per a viatjar també, pels nostres pobles, per Espanya i a altres països i continents.

 

 

 

 

Era un migdia d’estiu quan vaig rebre una telefonada d’eixes que marquen un abans i un després, però això jo encara no ho sabia. A l’altre costat del telèfon la veu dolça i pròxima de Sonia Fernandez em preguntava pels meus viatges i si m’agradaria anar juntament amb altres companys travel bloguers a refrescar les vesprades d’estiu d’À Punt Directe Estiu i descobrir-li als teleespectadors els racons del món.

 

No estava sent el meu millor estiu i aquella conversa ho va canviar tot per complet. El viatge a Austràlia i la connexió viatgera entre Sonia i jo va ser l’inici d’una preciosa etapa, parlar del que més m’agrada envoltada de grandíssims professionals, no es podia demanar més.

 

 

 

Aquell estiu viatjarem i vam fer viatjar a través de la xicoteta pantalla a Austràlia amb els seus preciosos paisatges i la increïble Gran Barrera de Coral, a les meravelloses illes Maldives per cuatre duros i a Sibèria, dels 30° del plató de la Marina fins als -36 °C del Llac Baikal, entre altres racons màgics del planeta.

 

 

 

 

Va passar l’estiu però la set de viatges no va acabar ahí, la tardor ens va portar a recórrer Nova York, a gaudir dels parcs d’atraccions d’Orlando, a posar-nos la pell de gallina amb els fantasmes i els esperits que recorren el món en Halloween i a viatjar entre altres llocs a la increïble ciutat de Moscou, a la vibrant Istanbul i a la immensa Tòquio.

 

 

 

 

Canviarem de plató, deixarem l’aire fresc de la mar de la Marina de València, (amb excrement de gavina inclòs, eh Sonia) i ens traslladem al plató de Galàxia. Envoltada de focus i grans sostres alts em vaig sentir com quan tenia 6 anys i em van portar per primera vegada a la ràdio, només que compartir taula amb una grandíssima professional com Sonia ho va fer tot moltíssim més fàcil.

 

Els ajustos dels temps del directe van passar de nervis a convertir-se en riures i fer fàcil el difícil. Pocs professionals ho aconsegueixen i en canvi així era el dia a dia de tot l’equip d’À Punt Directe. Des del plató amb Sonia Fernandez, Joan Lopez i Isabel Pastor, fins als racons més llunyans, amb Carles Navarro, Berta Báidez, Sandra Calabuig, Pere Conca, Andrea Jarque, David Torres, Amparo Martí i Alex Blanquer entre altres.

 

 

 

 

 

Amb el fred van arribar també els ajustos de temps i Marian, Raquel i Maria José, em van oferir continuar obrint el món als teleespectadors amb la secció Extraterreta en l’APD de la mà de la grandíssima Carolina Ferre.

 

 

 

 

He de confessar que el primer dia que em vaig asseure en eixa taula la meua oratòria es va quedar intimidada per estar envoltada de monstres de la comunicació, actors i professionals com l’indefinible Pepiu, la dolça Lola Moltó, el grandíssim Eugeni Alemany, la tot terreny Esther Collado, la cultura de Juanjo Prats i la suau veu d’Eduard Forés , entre altres.

I per descomptat Nerea Sanfe i Ferrán Cano, sempre amb un enèrgic somriure en el rostre i algun que altre consell abans d’entrar en escena.

 

 

 

 

En els següents programes vaig decidir deixar-me portar, que tot fluïra com feien ells cada dia, com una tertúlia entre amics amb de vegades alguns tocs surrealistes, mentre descobríem les anècdotes dels racons més remots del planeta, des d’una ciutat aïllada a Sibèria fins als costums més curiosos de l’Any Nou al Japó, passant per carnestoltes arreu del món. Fent que gent que té com a llengua nativa l’àrab, el polonés, l’ucraïnés o el castellà amb l’accent murcià més intens, volgueren veure el programa encara que fora en diferit i sense subtítols.

 

Perquè À Punt Directe anava des del més local fins al més internacional, connectant-nos amb el món a través de la nostra llengua.

 

 

 

Van anar passant els dies, les pluges i les Danes, el seguiment de les quals per part dels reporters d’À Punt Directe va ser immillorable. I arribarem al Nadal sens dubte un dels meus Nadals més particulars ja que vaig celebrar el 25 de desembre amb diversos dies d’antelació en el plató de televisió al costat de l’equip d’À Punt Directe.

 

 

 

Aquell dia Elsa Garcia, la magnífica i afectuosa estilista del programa em va ajudar al fet que el meu cos no desapareguera entre el verd chroma de la pantalla, jo una inexperta en estos temes no havia tingut este punt en compte i anava amb un vestit d’eixe mateix verd que et fa desaparéixer per art de màgia.

 

 

 

Joan Lopez sempre tan professional i correcte va haver de fer-me d’apuntador sobre la gastronomia local mentre “la sergent Carolina” ens posava fermes per a preparar el menjar de Nadal, ja que el meu fort no és retindre noms de poblacions, pot semblar curiós amb el que viatge, però és així.

 

Reviure el Nadal en diferit va ser realment divertit, no sols per a mi sinó per a tots els teleespectadors de la Ràdio Televisió Valenciana que van poder viure el Nadal des de la tele d’una forma molt pròxima, com si d’una gran família es tractara.

 

 

 

En Fitur vam tornar a viatjar encara que d’una forma una miqueta diferent i un poc accidentada, veritat Amparo? quan arribarem a l’estand del Japó esquivant càmeres d’altres televisions i quimonos, encara que els balls asiàtics van ser per a emmarcar.

 

 

 

Hi ha moltes maneres de viatjar, d’inspirar al fet que uns altres ho facen i gràcies À Punt Directe he pogut tornar a viatjar per tot el món sense eixir del plató i a fer que moltes persones ho facen sense alçar-se del sofà. El programa ha servit per a obrir tot un món d’actualitat i dibuixar també un somriure a moltes persones que han fet d’eixos rostres tan pròxims part de la seua família, obrint-los els menjadors de les seues cases cada vesprada, eixa és la màgia de la televisió.

 

 

 

 

Però la televisió no és sol el que mostra la xicoteta pantalla, hi ha un grandíssim equip de professionals que fan què un programa en directe de més de 3 hores fluïsca d’una forma natural, sense incidents ni cap interrupció.

 

 

 

Javi, el regidor de caràcter adorable i paciència infinita que controlava al personal i els temps de forma absolutament matemàtica, Mer, Lorena, Patri i Laia que ho tenien tot sempre controlat i cadascun dels càmeres què em saludaven sempre amb un gran somriure i que s’esperaven a veure quin era el collaret, que jo portava per al següent programa, amb llums incloses i algun acudit pel mig.

 

 

 

Humor sempre molt humor, davant i darrere de les camares. Eixa essència tan valenciana que sembla haver-se anat diluint en el nostre ADN amb el pas del temps.

 

I per a reis de l’humor Eugeni Alemany, geni i figura, tot un honor haver compartit taula amb tu i l’indefinible, amb un cor més gran que el seu cos, Pepiu. Ningú millor que ells per a donar-nos eixes píndoles en els dies més grisos, que ajuden a tirar avant. L’humor és sempre la millor teràpia.

 

 

 

I què seria de la televisió i de cadascun d’eixos rostres que apareixen en pantalla si no estiguera darrere el treball de pinzells que com si de Miguel Ángel en la capella sixtina es tractara, transformen les ulleres en llum, uns llavis apagats en pura intensitat i els ulls en cuques de llum. Com són equip de maquillatge, Estefanía, Sandra i Patri, que em va ensenyar que el roig és sempre el millor color, té propietats transformadores, aporta coratge i actitud positiva davant la vida.

 

 

 

Vaig tornar a llegir la notícia de principi a fi, em costava, de fet, encara em costa, creure què un programa de televisió amb el qual s’identifica tanta gent a la Comunitat Valenciana vaja a desaparéixer per sempre de la xicoteta pantalla.

Però quan alguna cosa forma part de tu, mai desapareix. No és un adeu, és un fins prompte. Gaudim fins el 18 de desembre de Carolina Ferre, Joan Espinosa i tot l’equip.

 

 

 

En estos moments només puc donar les gràcies per aquest regal de la vida que m’ha fet À Punt Directe, per haver conegut a persones meravelloses que han fet que la meua vida siga més rica i confirmant-me una veritat universal, que és la passió la que realment mou el món i que només grans persones poden ser grandíssims professionals.

 

Gràcies per tant À Punt Directe.

 

 

 

 

Viatge al cor de la TV, adeu À Punt Directe | Novembre 2020 | Las sandalias de Ulises